Al segle XIX, acompanyant el sorgiment de la fotografia, es popularitza – evidentment, entre les famílies benestants- la pràctica de la fotografia pòstuma. Post mortem. Un record que fa perviure la imatge del difunt. Un últim crit, un últim i desesperat intent per no desaparèixer. Dos segles més tard, ara des de la ciència, seguim en aquesta carrera antinatura. La biotecnologia, per exemple, mira més enllà de l’utilitarisme. Té “una vocación ontológica, una aspiración trascendental” i la tecnociència apunta cap a una subversió de la prioritat d’allò orgànic sobre allò tecnològic. Així, Paula Sibilia parla d’una “tecnología de la inmortalidad” (2009, 53-54).
